[Text complet amb notes a peu de pàgina, aquí]
El valor de les fonts orals
Les fonts orals són un instrument de coneixement ja ineludible per a la reconstrucció dels períodes històrics i dels processos socials que van tenir lloc en aquells. Amb tot, poques experiències existeixen encara de la utilització de fonts orals per a la reconstrucció de la història alimentària recent, la qual cosa dificulta encara fer una avaluació precisa del valor d’aquestes fonts i les seves limitacions. Per part nostra, hem observat la generació de fenòmens ja observats en altres aproximacions històriques, per exemple el fet que els records es barregen. En rememorar determinades situacions, no sempre els és fàcil, als entrevistats, precisar si es refereixen als primers anys de la postguerra o als inicis dels anys cinquanta, o si allò que recorden es va produir fins i tot durant la mateixa guerra. Per a una part dels informadors també resulta difícil datar el moment en què la situació alimentària comença a millorar de manera clara. En aquest sentit cal destacar que són les dones les qui amb major claredat ho recorden, diferència que s’ha evidenciat amb rotunditat quan en l’entrevista han participat ambdós cònjuges. Això s’explica pel fet que aquestes han assumit tradicionalment en major mesura que els homes les responsabilitats domèstiques vinculades a l’alimentació. Tanmateix, com passa sempre amb els records, algunes anècdotes queden profundament marcades, i es poden explicar amb força precisió, mentre que resulta difícil, o impossible, recordar altres aspectes més comuns de la vida quotidiana. Això fa que la informació sobre determinades qüestions sigui molt fragmentària, mentre que altres punts apareguin reflectits a pràcticament totes les entrevistes amb força riquesa de detall.
Els entrevistats més joves van néixer a finals de la guerra, o a principis de la postguerra, eren doncs nens durant aquest període. D’aquests, ens interessaven els seus records d’infantesa sobre l’escassetat i la privació alimentària. Molt en particular ens interessava, amb aquests informadors, abordar la situació alimentària d’aquell moment des la perspectiva d’aquells qui no havien viscut una altra cosa abans, la qual cosa els feia percebre la situació com a “normal”, que la vivien des de la perspectiva de la infància i de la seva condició de fills dependents, i que, en el moment de viure-ho, no tenien cap altra referent amb el qual comparar. Per aquest motiu, a diferència dels adults, no els sobtava allò que els envoltava, el racionament, l’estraperlo, l’escassetat... Els testimonis dels més grans, per la seva banda, ens resultaven particularment interessants, en poder evocar records no només de la postguerra sinó també de la Guerra Civil i, els més grans, d’abans de la guerra, i en poder-los posar en perspectiva amb allò que han viscut després. Tanmateix, els qui avui tenen 80 anys o més van viure la postguerra des d’una perspectiva adulta, amb responsabilitats en relació al proveïment alimentari, la qual cosa els donava una perspectiva força diferent de la dels més joves. També es va buscar que el nombre de dones i homes fos equilibrat, per tal d’obtenir una visió més completa, ja que en qüestions alimentàries les diferències de gènere són particularment rellevants. En qualsevol cas, els records d’uns i altres són d’un indiscutible interès, en permetre dibuixar una imatge de l’alimentació durant aquell període, necessàriament fragmentària, però alhora vívida i punyent.
Finalment, cal tenir en compte que la interpretació que actualment fan de l’alimentació a la postguerra els entrevistats s’emmarca en el context d’allò que han viscut després, de les seves experiències posteriors. Les transformacions que es produeixen en l’àmbit de l’alimentació a partir dels anys seixanta i que s’acceleren les dècades posteriors fan que es percebi amb particular acuitat les carències anteriors, que es contemplin un “abans” i un “ara” com dos universos completament diferents, pràcticament oposats, un fet de misèries i dificultats, l’altre d’abundància i de malbarataments. Així, les comparacions entre les seves experiències quan eren nens i joves, i les experiències dels seus fills i néts són tan ineludibles com constants. Tanmateix, l’exercici de rememorar aquelles situacions, des de la seva perspectiva actual de pares i avis, els ha fet en molts casos reinterpretar, veure amb una nova llum, més intensa, els esforços i patiments dels seus propis pares i avis -i molt en particular de les mares i àvies- per posar-los un plat a taula cada dia durant aquells llargs anys d’escassetat.
Condicions de vida i alimentació a la Catalunya de la postguerra
És ben conegut que La llarga depressió de la dècada de 1940 va reflectir-se un empobriment generalitzat de la població, que va tenir com a impulsor la nova doctrina socioeconòmica instaurada pel règim franquista. En efecte, els primers anys del franquisme a Catalunya coincideixen amb la temptativa del règim de reconstruir i normalitzar les condicions socioeconòmiques per la imposició d’un nou model basat en la defensa de la propietat privada, l’intervencionisme i l’autarquia, tot restringint el comerç exterior. Aquest intervencionisme estatal sobre l’activitat econòmica va presentar un caràcter massiu, atès que va abastar des de la producció i la distribució de productes fins el subministrament de les primeres matèries i el control dels preus del mercat, a més de regular amb fermesa les relacions laborals. El model, però, fracassaria totalment en els seus objectius i no només impediria la recuperació de les principals magnituds econòmiques anteriors a la guerra civil, sinó que seria el responsable d’una prolongada depressió econòmica. D’acord amb Moradiellos, La pèssima situació financera, provocada per l’esgotament de les reserves d’or durant el conflicte, feia impossible una recuperació econòmica autònoma o vinculada als mercats italià i alemany i exigien el recurs al mercat de capitals anglesos, francès i nord-americans, per tal d’obtenir els crèdits necessaris per a la importació de gra, equip industrial i carburants. El proteccionisme i el col•lapse del comerç exterior portarien al país a una forta depressió que s’estendria durant els anys quaranta.
Aquest context econòmic també va implicar que els salaris reals dels treballadors es mantinguessin molt per sota dels anteriors a la guerra, malgrat el creixement dels salaris nominals. Les dades oficials apunten que entre 1936 i 1950 va tenir lloc una multiplicació del cost de la vida de 5,4 mentre que l’increment salarial es va limitar al 2,7. A aquest desequilibri cal afegir l’existència d’un mercat negre generalitzat a tot el territori, on els productes presentaven uns preus superiors entre dues i deu vegades els oficials. Així, mentre que el 1943 el poder adquisitiu familiar no arribava al 40% del nivell mitjà anterior a la guerra, a final d’aquella dècada no assolia encara el 70%.
Les conseqüències d’aquest escenari van ser que les condicions de vida de les classes treballadores van esdevenir francament dures i van suposar l’aparició de fortes restriccions de tota mena, molt especialment alimentàries, que suposarien a partir d’aquest moment entre el 60 i el 70% de la despesa familiar, situació que es reflecteix de manera constant en les narracions dels informadors . Bona part de l’obra política republicana s’havia adreçat a la millora de les condicions de vida de les classes treballadores i aquesta es va saldar amb un gran èxit pel que fa al preu de mercat dels aliments a Espanya: mentre que l’any 1930 els preus s’havien incrementat en un 67% respecte als de 1913, l’any 1935 aquests mateixos preus havien experimentat una disminució del 64,2%. Tanmateix, el conflicte bèl•lic va suposar un canvi de tendència absolut, en el qual destaca la reducció de la disponibilitat de productes alimentaris bàsics i l’inici del racionament. En aquest sentit, cal assenyalar que aquells informadors que havien viscut tant la guerra com la postguerra, han insistit en considerar la postguerra més dura que la mateixa guerra. Si bé els bombardeigs els havia deixat una empremta duradora, com a símbol dels patiments de la guerra, coincideixen en afirmar que recorden haver passat més gana durant la postguerra que durant la guerra. El fet que la postguerra fos tant llarga explica en part aquesta percepció . Les penúries de la guerra es perceben més conjunturals, mentre que les dificultats de la postguerra van adquirir un caire més estructural i permanent. D’aquell llarg període d’escassetat i penúries, alguns en destaquen, com a pitjor conseqüència, la joventut manllevada . Val a dir que aquesta consideració es compartida per aquells qui eren nens durant la guerra, i per les dones, però no per aquells qui van anar al front i després van patir els rigors dels camps de concentració .
El racionament d’aliments va instaurar-se el 1939 per part de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes, l’òrgan encarregat de controlar la producció i la distribució dels productes, la ineficàcia del qual va propicia l’increment de preus, la substitució d’unes produccions per d’altres i l’aparició del mercat negre, tot generant una extensió de la misèria al conjunt de la població. Val a dir que, si bé el mercat negre va repercutir molt negativament sobre l’alimentació dels treballadors, també va suposar una extraordinària font d’ingressos per a aquells que s’hi van dedicar, la qual cosa va resultar en l’enriquiment d’un sector de la població, paral•lel a l’empobriment de la major part d’aquesta. Això va donar lloc a diferències socials molt acusades, que es tradueixen en diferències profundes en l’alimentació. Si això és sempre veritat, ho és particularment durant aquest període, en què l’accés a un gran nombre de productes, fins i tot bàsics, resultava molt difícil per a una part significativa de la població, mentre que altres, que es podrien considerar llavors de luxe, restaven a l’abast només de determinats sectors. En definitiva, durant la postguerra l’escassetat alimentària no va afectar igual tota la població ni de bon tros. A mitjans anys quaranta el ventall de productes que es podien adquirir a les botigues s’anava ampliant, però només per aquells qui els podien pagar. Per a la major part de la població, per als treballadors, aquests aliments romanien inaccessibles . Per als treballadors, els productes que obtenien del racionament eren absolutament indispensables, tot i que clarament insuficients.
El funcionament del racionament consistia en la compra dels aliments per part de l’Estat i la seva distribució a preu fix mitjançant una cartilla de racionament, de les quals existien tres tipus segons el nivell salarial dels ciutadans. Això es concretava en un proveïment mensual per a un home adult que podia consistir en un 12 kg de pa, 7,5 kg de patates, 3 kg de llegums secs, 1,5 l d’oli, 300 g de cafè, 0,9 de sucre, 3750 kg de carn, 750 g de carn de porc, 2,225 kg de bacallà i 6 kg de peix fresc. Les quantitats es rebaixaven en un 20% si el consumidor era una dona o una persona més gran de 60 anys, i en un 40% per als menors de 14 anys. Cal assenyalar, però, que sovint no s’assolia el repartiment de les quantitats que pertocava i van haver ciutats que restaren de 4 a 5 dies sense distribució oficial de pa i mes de 4 mesos sense oli. En aquest context, el 1943 els productes racionats havien doblat el seu preu respecte als de 1936 i els increments de preu dels següents productes bàsics al final de la dècada van ser del següent ordre: en el cas del pa, 647 %; en el de les patates, 517%; en el de l’oli, 502%; en el del sucre, 383%, i en el de l’arròs, 300%. Aquesta situació apareix de manera recorrent a les entrevistes, en què les referències als preus dels productes bàsics són constants i es posen com a paradigma de les penúries passades.
A més a més, cal tenir en compte que el racionament no representava la totalitat del consum alimentari familiar, atès que suposava una aportació insuficient per a cobrir les necessitats alimentàries i això suposava experimentar mancances alimentàries greus, o bé obligava a completar la resta del consum en el mercat negre, on l’increment de preus va ser molt més intens. Així, entre els entrevistats el record de l’estraperlo és ben present, esdevé pràcticament l’eix que estructura els records alimentaris. Entre altres coses, ens narren com a les botigues de queviures la pràctica de l’estraperlo a petita escala s’escampà , i també expliquen com esdevingué una pràctica habitual anar a buscar menjar als pobles per revendre’l després a Barcelona, d’estraperlo . L’observació que, mitjançant l’estraperlo es podien obtenir els aliments que calien, si es podien pagar, apareix constantment en les narracions dels informadors, així com la consideració que, amb l’estraperlo, hi havia qui havia aconseguit enriquir-se . Ara bé, els preus que assolien els aliments d’estraperlo eren molt sovint massa elevats per a bona part de la població.
També cal tenir en compte que el racionament no abastava la totalitat dels productes bàsics per a un consum alimentari equilibrat, com ara la llet, els ous, la carn, el peix, el vi i la fruita, l’increment de cost dels quals els feia pràcticament inaccessible per a gran part de la població: a final de la dècada dels anys 1940, l’increment de la llet respecte als preus de 1936 era d’un 563%, el dels ous d’un 675%, el de la vedella d’un 769%, el de la carn de porc d’un 1000%, el del peix d’un 300%, el de les fruites d’un 800% i el del vi d’un 1167%. Com resulta obvi, les alces dels preus van colpejar amb força les pràctiques alimentàries de les classes treballadores. L’efecte més important va ser l’aparició de la fam a gran escala, especialment en els anys 1942 i 1944. Un altra efecte va ser la transformació de les pautes de consum. Si l’escudella i la carn d’olla havien constituït la base del règim alimentari abans de la guerra, intercalades durant la setmana amb plats d’arròs o de pasta de cereals, i completades en l’àpat dels sopars amb verdures i carn o peix, després de la guerra va ser impossible assolir els mínims requeriments d’una alimentació equilibrada i energètica. L’empobriment de la dieta va caracteritzar-se sobre tot per una forta reducció del consum i per una substitució de productes bàsics (per exemple, de patates per moniatos, de malta o ordi per cafè...) i de les preparacions culinàries bàsiques (substitució de l’escudella, l’arròs i la pasta per brous senzills d’ossos i carns inferiors, - a voltes ni tant sols això - , acompanyats d’arengades, ous -que no sempre eren presents -...).
Efectivament, les referències a la llet i als ous són freqüents a les entrevistes, sempre en el sentit de recordar que aquests productes eren molt poc accessibles i el seu consum, per tant, esporàdic, o, en alguns casos, pràcticament inexistent. Així, ens expliquen que el cafè -de fet, els seus substituts , o marro rebullit - es prenia molt sovint sol , o que la poca llet a la que es podia accedir, puntualment, es reservava als nens . De la mateixa manera, la carn, el pollastre i el peix -llevat de les arengades- restaven fora de l’abast dels treballadors. El tall, de fet, es considerava un luxe, un capritx que no es podien permetre. Un plat únic, integrat bàsicament per llegums -llenties i guixes sobretot - moniatos, arròs,algunes verdures, com el bròquil, constituïen els elements bàsics dels àpats . Dels llegums, allò que més es recorda és que estaven farcits de cucs . Es complementaven amb les omnipresents farinetes per sopar, els anomenats “Bunyols del Tio Nelo”, les sopes de pa.... .
Els àpats principals -que solien ser força austers- eren el dinar i el sopar, mentre que l’esmorzar podia reduir-se a un cafè, o un tros de pa, o podia ser una mica més complet . El berenar dels nens no sempre estava assegurat , o, en cas d’estar-ho, es podia reduir a pa, amb sort sucat amb vi o oli. Les garrofes, apreciades per la seva dolçor, també complien la funció d’omplir la panxa, si bé produïen força estrenyiment, i se citen sovint les paperines d’avellanes, que destacaven pel reduït nombre d’aquestes que incloïen i que feien de mal repartir . Amb les garrofes també es feia un succedani de la xocolata desfeta per als nens .
A més a més de ser escassos, els productes experimentaren importants pèrdues de qualitat sanitària i organolèptica. En aquest sentit, cal assenyalar que el producte que es considerava bàsic per excel•lència, el pa, és objecte de comentaris a totes les entrevistes per la seva pèssima qualitat. En tractar-se d’un element fonamental de l’alimentació, el fet que fos dolent es vivia amb molta preocupació, com expressa un dels informadors que afirma haver patit una “autèntica ànsia de pa” . Quan es podia, es comprava d’estraperlo. A banda del pa, pràcticament tots els entrevistats han evocat els llegums plens de cucs, i també sovint l’arròs, com a exemples de la baixa qualitat dels aliments, com s’ha comentat anteriorment. En tractar-se de productes de consum pràcticament quotidià, aquesta circumstància és recordada, per força entrevistats, amb repugnància. Si a la deficient qualitat dels aliments s’afegeix la manca de varietat, la monotonia, s’entén que a vegades la gana i el no voler menjar anessin de la mà, sobretot en el cas dels nens. Així, es podia donar la situació que nens malnodrits es neguessin a menjar l’únic plat que hi havia a taula, per tenir-lo avorrit .
Els treballadors, per a les celebracions, que de fet es reduïen a Nadal i aquells qui podien la Festa Major, miraven de menjar millor, de fer algun extra, el paradigma del qual era el pollastre . Licors a granel -que també consumien els nens- i torrons acompanyaven també la celebració de Nadal . Entre les famílies treballadores, les qui tenien pocs membres dependents -el pare i la mare treballant, i amb un sol fill- es podien permetre marcar el diumenge i altres celebracions amb un àpat especial, diferent del de la resta de la setmana . El tortell del diumenge estava reservat a aquells qui disposaven de més diners, no estaven a l’abast de tothom .
Aquest escenari de precarietat alimentària va generar fortes dependències per part de la població de la beneficència, com queda reflectit a les entrevistes. Entre els nostres informadors, aquells qui recorden més haver de recórrer a la beneficència són els qui eren membres de famílies nombroses, ja que aquestes, així com les famílies monomarentals, eren les més vulnerables . Els anys immediatament posteriors a la guerra van resultar especialment intensos en aquest sentit, però la necessitat empenyia, no només a recórrer a la beneficència pública, sinó també a la caritat, i a la pràctica de demanar . I aquells qui vivien situacions més precàries, també robar .
Tot i que les pautes alimentàries eren, per a la majoria, molt modestes, durant els anys de la postguerra es va estendre de forma extraordinària la pràctica de “deixar a fiar” a les botigues de queviures. Es comprava quan es necessitava, s’anava pagant quan es podia. Si es trigava a pagar i la llista es feia llarga, s’enviava els fills a comprar, per tal d’evitar que es demanés de pagar el deute, i també, de despertar compassió . I en ocasions no es podia pagar el deute de cap manera, i calia recórrer llavors a opcions extremes, com vendre la targeta de racionament .
En definitiva, aconseguir aliments constituïa, durant aquells anys, la principal preocupació, sobretot per a les mares, i per assolir aquest objectiu s’utilitzaven diferents estratègies, que complementaven allò que s’obtenia del racionament i allò que es podia comprar en el mercat negre. Durant la guerra, sobretot, però també durant la postguerra, els intercanvis van esdevenir una estratègia habitual per obtenir aliments. Aquells qui treballaven a fàbriques o botigues, i n’obtenien productes, els intercanviaven per aliments bàsics .
Tots aquells qui, per motius de feina, podien accedir a aliments extres, entraven en la dinàmica del mercadeig que els permetia obtenir uns ingressos amb els quals obtenir, al seu torn, altres aliments. Així, una informant ens explicava com comprava les vísceres a casa d’un treballador de l’escorxador, que s’enduia els menuts menys valuosos per tal de vendre’ls als veïns .
També es venia tot allò que podia tenir algun valor, per tal de poder comprar menjar amb els ingressos obtinguts. Les cases s’anaven buidant així d’objectes, per tal de poder subsistir uns dies més . Una altra alternativa era criar alguns animals a les cases, que es reservaven per als àpats de les celebracions bàsicament . Obtenir un animal, un conill, un pollastre, un garrí per Nadal, era motiu de gran alegria, però també podia comportar dificultats, ja que calia matar-lo, i no sempre se’n sabia. Amb tot, la possibilitat de menjar carn no es desaprofitava, i l’animal s’acabava sacrificant, encara que la tasca no resultés fàcil. .
En alguns casos es feien feines que permetien obtenir aliments a canvi, com ajudar els pescadors a descarregar les barques . Han estat nombrosos els entrevistats que han evocat els favors sexuals com una de les vies mitjançant les quals les dones aconseguien alimentar la família, i s’ha esmentat les “dones del cistell” en aquest sentit .
L’evocació dels esforços realitzats per les mares per tal d’aconseguir diners per a comprar menjar és freqüent entre els informadors. Assumir diferents feines, sempre mal pagades i que es traduïa en jornades inacabables, era una de les estratègies emprades . També apareix sovint esmentat el fet que la mare o el pare s’estava de menjar per tal que els fills ho poguessin fer , o els donaven a ells capricis que elles de cap manera es podien consentir .
Finalment, cal també assenyalar la reciprocitat i la solidaritat com a elements que van permetre suportar les penúries a moltes famílies. Compartir aliments amb parents o algun veí amb qui es mantenien relacions estretes, quan es tenien, es veia compensat quan aquests mancaven i el parent o el veí podien ajudar. Aquesta reciprocitat podia ser directa, menjar per menjar, o bé difusa, per exemple un dia es feia un do de menjar, un altre es rebia algun servei del donador, com tenir cura dels seus fills unes hores, per exemple. Ara bé, no tot era ajut i cooperació entre els veïns. Així, s’evoquen enceses discussions entre veïnes provocades sobretot per la tensió que provoca la gana, i fins tot furts de menjar entre veïns. En qualsevol cas, l’existència d’una xarxa social densa permetia parar el cop en els moments més difícils . Efectivament, comptar amb parents més afortunats era útil a l’hora d’obtenir aliments. Així, anar a menjar a casa d’aquests, o obtenir-ne regals alimentaris era una bona estratègia per a tirar endavant i, sobretot, per fer tirar endavant els fills . Aquells qui no comptaven amb aquesta xarxa es podien trobar en les situacions més dramàtiques .
Entre les famílies treballadores, aquelles que van patir més privacions van ser les nombroses. El nombre de fills era sovint clau per passar d’una situació dolenta a una de desastrosa, i aquells qui eren fills únics podien gaudir d’uns privilegis que als altres els estaven vedats, ja que es beneficiaven ells sols de tots els esforços i sacrificis realitzats pels pares . Per als adults tenir més o menys fills a càrrec, o no tenir-se, suposava una diferència clau. Així, un informant que era ja adult durant aquells anys, però que era solter, explica que no va patir gana, o si més no amb la intensitat que la patiren que les aquells qui havien d’alimentar una família
Cal insistir que aquests escenaris es troben estretament vinculats als efectes de la política autàrquica, els quals resultarien molt negatius per productes de primera necessitat com el blat. La intervenció estatal per propiciar preus baixos en aquest producte, basada en un sistema de cupos sovint arbitrari i desigual, va induir que els petits pagesos optessin per reduir la superfície conreada o a substituir-lo per productes més ben pagats o menys controlats. En canvi, els mitjans i grans agricultors, més ben situats políticament, aconseguiren evadir-se de les quotes de lliurament obligatori i comerciar il•legalment part de la producció, tot obtenint preus molt superiors en el mercat negre a causa de l’escassetat generalitzada en el món urbà.
Privació alimentària i salut
Aquest escenari alimentari també va generar un fort impacte sobre l’estat de salut de la població, que va esdevenir molt vulnerable a les malalties infeccioses. Fruït de les restriccions alimentàries i els desequilibris en la dieta van ser l’augment de determinades malalties, molt especialment de la tuberculosi (entre 1941 i 1945, el 10,37% dels homes i el 7,18% de les dones de Barcelona morien per aquesta malaltia), en un marc que l’assistència sanitària havia esdevingut insuficient. Efectivament, els entrevistes es refereixen sovint casos de tuberculosi en l’entorn familiar, i també es fa referència constant a la relació entre alimentació deficient i trastorns i malalties. Sovint, recorden, els metges recomanaven, com a única recepta per a guarir, menjar més i millor. Però aquesta solució, tant simple, no estava a l’abast de tothom ni de bon tros. S’utilitzaven diferents estratègies per a obtenir aliments per als malalts de la família, molt en particular pels fills. Quan es podia, es recorria a la venda dels pocs objectes de valor que es conservaven, o aquests s’intercanvien per ous o carn.
Les deficiències sanitàries i les males condicions higièniques de molts barris obrers, s’afegien a l’alimentació insuficient i desequilibrada . Aquestes deficiències no es corregiran fàcilment amb el pas del temps, quan a partir de la segona meitat de la dècada de 1940 comencin a arribar els grans fluxos migratoris i es comenci a generar el fenomen del barraquisme al voltant de les principals ciutats. Una de les informadores, que va viure a Collblanc durant aquells any, recorda clarament les condicions summament precàries en que subsistien els nouvinguts. A l’escassetat alimentària s’afegia l’amuntegament a les cases, mal condicionades i amb deficiències de salubritat . I això aquells que hi podien accedir. Aquesta situació de gana i amuntegament es traduïa en freqüents baralles, dins les cases i al carrer . Diversos entrevistats ens han narrat conflictes provocats per l’escassetat de menjar, dins les cases, entre els mateixos familiars ,
La manca d’energia produïda per una alimentació deficient també tenia conseqüències sobre el rendiment de la mà d’obra a aquelles tasques on es requeria un fort esforç físic i en part va ser aquesta la raó de l’extensió dels economats d’empresa durant la dècada dels 1940, que propiciaven un sobreracionament dels productes considerats bàsics. Els ajuts proporcionats als treballadors de les fàbriques apareixen sovint a les entrevistes . Cal remarcar que l’activitat laboral tenia lloc en unes condicions especialment dures: durant la dècada dels quaranta era normal que un obrer treballés de 10 a 14 hores diàries o que tingués diferents ocupacions i que es produïssin situacions de forta sobreexplotació a diferents sectors productius.
A les hores treballades calia afegir, molt sovint, els desplaçaments fins al lloc de treball, que molts treballadors feien a peu . Per dinar, o bé es duia la carmanyola a la feina, el contingut de la qual era en molts casos insuficient per sostenir una llarga jornada de treball , o bé es tornava a casa, la qual cosa suposava dos desplaçaments més a peu, que suposaven una despesa energètica que el dinar sovint amb prou feines cobria.
El canvi de tendència de la dècada de 1950
D’acord amb estudis realitzats sobre el període i les nostres entrevistes, es palesa que la superació de les majors dificultats alimentàries tindria lloc durant els anys cinquanta. Les mesures impulsades pel nou govern de 1951 suposaren un canvi en la situació econòmica espanyola, que es va plasmar en una millora en el proveïment de productes de primera necessitat i en l’estabilització dels preus, que van permetre la supressió del racionament el 1952, que va representar al mateix temps la desaparició del mercat negre vers la meitat de la dècada. L’any 1956 els salaris recuperarien el nivell de preguerra i la creixent oferta de llocs de treball i la desaparició de les restriccions, particularment les elèctriques, van reduir la forta duresa de les condicions de vida a Catalunya.
Ara bé, encara que durant la primera meitat de la dècada de 1950, la fam va desaparèixer, el pressupost familiar destinat al consum alimentari continuaria sent alt en les famílies obreres i el consum alimentari de la població no abastaria la totalitat dels productes considerats actualment bàsics. Efectivament, la major part dels entrevistats situen la dècada dels cinquanta com el moment de la sortida del túnel de l’escassetat alimentària. Per a alguns, a principis dels 50 la situació ja s’havia normalitzat, per a altres, aquesta va ser encara una dècada difícil. Per a la majoria, a partir de la meitat de la dècada les coses van començar a millorar, lentament i progressiva. Aquells qui podien treballar i fer moltes hores extres , i les famílies amb pocs membres van començar a gaudir d’aquestes millores, però per a altres les dificultats van persistir al llarg de tota la dècada. Ara bé, un accés més fàcil als productes bàsics i una moderada ampliació del ventall d’aliments consumits no va significar, els anys 50, el final de les grans diferències alimentàries segons l’extracció social. A les famílies treballadores es podia ja satisfer la gana, però dins dels marges d’un inventari alimentari restringit i humil , molt allunyat dels estàndards d’altres grups socials .
A més a més, els immigrants que arribaren a Catalunya van experimentar condicions molt pitjors que la resta de la població, a causa de la manca d’habitatges i els dèficits en els serveis socials. També les carències alimentàries es va prolongar més entre aquest sector de la població . És per això, que si bé va produir-se una recuperació notable dels nivells de vida, aquests encara trigarien a semblar-se globalment als gaudits al període republicà.
Bibliografia de referència
CAMP, A. “El final del racionament”, a SOBREQUÉS, J. Història de Barcelona [Volum 8. El segle XX. II. Del creixement desordenat a la ciutat olímpica]. Barcelona: 1992.
MAYAYO i ARTAL, A. De pagesos a ciutadans: cent anys de sindicalisme i cooperativisme agrari a Catalunya, 1893-1994. Catarroja: 1995.
MOLINERO, C.; YSÀS, P. “Patria, justicia y pan”: nivell de vida i condicions de treball a Catalunya. 1939-1951. Barcelona: 1985.
MOLINERO, C.; YSÀS, P. “Anys de fam i de pobresa”, a RIQUER, B. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans [Vol. 10. La llarga postguerra], Barcelona: 1997, p. 118-121.
MOLINERO, C.; YSÀS, P. Catalunya durant el franquisme. Barcelona: 1999.
MORADIELLOS, E. La España de Franco (1939-1975). Madrid: 2000.
RIBARS, A. L’economia catalana sota el franquisme, 1939-1953. Barcelona: 1978.
SOLÉ i SABATÉ, J. M. (coord.): El franquisme a Catalunya (1939-1977) [Vol. 2 Catalunya dins l’Espanya de l’autarquia (1946-1958)]. Barcelona: 2005.
VILAR, P. Història de Catalunya [Vol. VII RIQUER, B.; CULLA, J. B. El franquisme i la transició democràtica]. Barcelona: 1989.
